Santa Mandra és un grup format per 5 joves de La Garrotxa (Àlex Espuña, guitarra i veu; Marçal Bancells, guitarra i veu; Adrià Batlle, sintetitzadors i veu; Sara Oliver, bateria i David Vila, baix) que neix amb la necessitat de compartir una proposta de música pròpia, fruit del mestissatge de rock alternatiu, pop i electrònica que es barreja amb el funk, el drum&bass i fins i tot el folk. Un projecte que reivindica i aposta per la música en directe en català com a pilar fonamental.

‘El cap a la Lluna’ (2023), és el primer treball de Santa Mandra. Un disc que reflecteix les pors, inseguretats, càbales i somnis dels seus dos cantants i coautors, Àlex Espuña i Marçal Bancells. Unes pors i uns somnis que s’accentuen quan els joves abandonen l’etapa adolescent i s’aproximen inevitablement a l’etapa adulta.

Un primer disc autoproduït pels propis Santa Mandra, gravat i mesclat a Joki Records (Sant Climent de Sescebes) de la mà del manlleuenc Joan Rota, produït electrònicament per Joan Borràs (Oques Grasses) i masteritzat per Marc Usano que ja compta amb més de 250.000 reproduccions a plataformes digitals.

El gener de 2024, Santa Mandra allibera tres senzills més: “Per fi l’amor no és una merda”, “Una bomba al teu iot” i una versió rock de del grup de pop català Manel “Benvolgut”.

Els tres singles tenen una molt bona rebuda pel part del públic que els porta a actuar a diversos festivals de la zona com l’Strenes de Girona, l’Intrèpid de Riudellots o el Portalblau de l’Escala, a més d’estar presents en Festes Majors de de la província de Girona com com Pals, Castelló d’Empúries, Banyoles o Sant Pau de Segúries, entre altres.

El 2025, els garrotxins tornen a la càrrega amb un nou treball titulat “Fins que porti bastó”, que veurà la llum a l’octubre i es presentarà en una gira de tardor per diverses sales de Girona, Barcelona, Mataró i altres escenaris del territori català. Aquest disc vol portar la proposta de Santa Mandra a un nou nivell, explorant amb molta més intenció la mescla del rock amb altres gèneres. Sense perdre el seu ADN eminentment rocker, el grup s’atreveix a jugar amb nous paisatges sonors: des del folk tradicional amb sac de gemecs a “No tinc respostes”, el funk pop desenfadat de “El pitjor que podia passar”, el pols electrònic i intens del dubstep a “Una bomba al teu iot” o el synth rock de la balada “Quan es fa fosc”. Tot plegat es tradueix en un àlbum més madur, amb lletres més compromeses que les de El cap a la Lluna però mantenint l’energia i l’esperit fresc que defineix al quintet garrotxí.